Que el jazz i la poesia van de la mà, no ho sabiem, o potser sí. Els poemes de Nando Barandiariaín són la música dels diumenges horabaixa, dels tocadiscs blau-vell, l'armonia de l'esbufeg i la besada, el jazz que vibra a la part baixa de la panxa. La història de qui és capaç de viatjar a la melancolia amb una maleta plena d'optimisme sense sortir de l'habitació, observant el silenci sense la part proporcional del teu nom. La nota ràpida, el ritme frenètic, el jazz pur d'intuir-te allà dalt, mirant-me, vermelleta, poncellant. Bebop!