Al llarg de la història, generacions successives de dones han nascut i han mort sense que les seves vivències hagin transcendit l'esfera íntima i familiar. És cert que la immensa majoria d'homes tampoc no ha passat a la història, però si més no n'han tingut l'oportunitat. En canvi, l'altra meitat de la humanitat, les dones, precisament per la seva condició, han restat en l'oblit. Només unes quantes, per raó de la seva posició singular i gairebé sempre per motius circumstancials, han aconseguit emergir de l'anonimat i perpetuar el seu nom i la seva memòria. És aleshores quan tenim l'ocasió de copsar una personalitat femenina, perduda dins d'un món masculí i reduïda encara, la majoria de les vegades, a la seva condició procreadora.

Resseguir el casal comtal de Barcelona, des de Guifré el Pilós a Martí l'Humà, es redueix sovint a centrar la mirada en els vint-i-tres homes que se succeïren, al llarg de cinc-cents anys, fins a la dolorosa extinció de la línia successòria masculina. Al seu voltant, com satèl·lits misteriosos, apareixen noms de dones sorgides del no res, destinades, en el seu trànsit fugaç per la història, a perpetuar la nissaga, no pas la d'elles sinó la del marit. D'entre aquestes, n'hem triat divuit. Dones reals, de carn i ossos, amb virtuts i defectes, amb esperances i ambicions, totes elles relacionades amb el casal de Barcelona, sovint per mitjà del vincle matrimonial. Per aquest motiu, n'hi ha poques de catalanes ja que, a l'hora de casar-se, els nostres sobirans -i en això no eren gens originals- procuraven establir contractes avantatjosos i aliances duradores amb altres nacions. Aquesta, doncs, és la història de divuit dones -dames, reines, abadesses- a qui tocà viure en un món hostil.