Un elogi de la vida retirada com a marc per al plaer intel·lectual. Un text únic, modern i contemporani.

Elogi de la vida solitària és una tria extensa del més representatiu del pensament de Petrarca i del seu propòsit: definir les virtuts de la vida solitària com a vida més escaient al bon cristià, i il·lustrar els lectors sobre la tirada a la vida recollida de molts homes de vida exemplar. 

Diuen que els clàssics es defineixen per la seva capacitat de presentar una experiència intel·lectual que es pot reviure més enllà del moment històric en el qual es van escriure. Això explica la modernitat de Petrarca, fundador de l’humanisme contemporani, que en aquesta obra ens acompanya per la solitud com aquell mestre que ens fa desitjar el que en un principi semblava difícil. L’autor exalta, en contraposició a la solitud viscuda com una regla imposada i fosca (com ho era per a molts religiosos d’època medieval), la solitud viscuda com un plaer: la dedicació a la lectura, l’escriptura i la companyia escollida d’amics porta la felicitat i, sens dubte, fa créixer el nostre esperit. 

Inèdit fins ara en català, De vita solitaria és, com diu Jordi Llovet a la introducció, «la síntesi entre la lliçó dels clàssics pagans i els preceptes de la religió cristiana», un elogi a la vida tranquil·la, a la lectura i a la reflexió com a plataforma per a un creixement personal.

Francesco Petrarca (Arezzo, 1304 - Arquà, 1374) va ser un important escriptor i poeta italià del Trecento, considerat el pare de l’humanisme modern i contemporani. La seva vida fou llarga i complexa. Una de les seves obres més conegudes és el Canzoniere, escrit en llengua vulgar. El seu ampli coneixement dels autors de l’antiguitat i la seva restauració del llatí clàssic li van valer la reputació de gran humanista.