Aians era de les formigues que circulaven per la rima de la campana, de l’òliba posada a la branca d’un ullastre del corral, pertanyia a tots els éssers que hi havien nascut o que l’havien trobat i el trescaven, era de totes les mirades que hi havien convergit, com la de l’home que contemplava la lluna damunt el talaiot a mig fer, o la del desconegut que adobava la fona o es composava el turbant amb l’aixada dins el solc. Un caramull impensable de mirades, impensable però finit, composant els milions d’angles d’una realitat que ningú mai no podria sumar.