Antònia Vicens no vol ser amable amb el lector, vol punyir el seu interior i aquesta força es manifesta primer esmicolant el vers, però després penetrant la pensa i els sentits dels qui s'acosten a aquestes poesies. Aquest vers trencat ens sobta, se'ns fica al cos, ens corprèn, perquè hi trobam un trencament que sorgeix de dins, que no és una simple opció formal i, per tant, externa. Aquesta fragmentació eclosiona, com una flor esqueixada que hagués obert els pètals. A Fred als ulls (con)viuen la flor i el tigre, com dos extrems d?una dicotomia existencial. Aquesta complexitat és la que volen expressar els versos esquinçats: la d?un món que coneixem pels ulls i on s?ha de viure malgrat el fred. Precisament l?associació amb els ulls és una bella, hàbil i intensa manera de renovar una imatgeria hereva de la tradició de les estacions com a símbol vital: el fred, l'hivern, les fulles mortes... Ara aquest fred és als ulls. De l'epíleg de Gabriel de la S.T. SampolANTÒNIA VICENS (Santanyí, 1941) és novel?lista i poeta. L?any 1967 va guanyar el Premi Sant Jordi amb 39º a l?ombra, una aguda observació del turisme forà que va generar un gran renou. La seva obra en prosa va continuar amb títols com Material de fulletó (1971), La santa (1980), Febre alta (1998), Lluny del tren (2002), Ungles perfectes (2007) i Ànima de gos (2011). L?acusat sentit de la llengua i del seu ritme van menar Vicens a l?escriptura poètica: Lovely (2009) i Sota el paraigua el crit (2013) van ser volums molt ben acollits pels lectors. Fred als ulls és el tercer llibre de poemes.