Jo era un noi és una obra colpidora, un exercici de memòria i reconciliació emocional escrit des de les entranyes. En forma de carta adreçada al pare mort, el narrador desfà el nus del silenci que l’ha ofegat des de la infància. Amb una prosa directa, íntima i alhora lírica. El text entrecreuen present i passat aborda temes com la identitat, la masculinitat heretada, el trauma familiar i la necessitat —i dificultat— de trencar amb els mandats imposats. L’obra ens situa en un context concret: la Zona Franca de Barcelona, un espai perifèric, obrer, marcat per la precarietat i les estructures de poder patriarcals. Aquí, el pes de la tradició és asfixiant: un avi masclista, una àvia submisa, una figura paterna distant. I ell, un nen que se sent diferent, ha de sobreviure en aquest entorn, sovint sentint-se culpable per ser com és. Una de les coses que més destaca del llibre és que està escrit en segona persona, com si li parlés directament al pare. Això fa que el text sigui molt intens, com si estiguéssim presenciant un diàleg molt íntim, dolorós i necessari. També hi ha una imatge molt potent que es repeteix: una cérvola bramant a la nit, al mig de la ciutat. Aquesta figura simbolitza el dolor, però també la força de resistir. És una metàfora preciosa que intercala per parlar de les persones que no encaixen en els rols tradicionals, i que tot i això, o potser per això, tenen una gran fortalesa. En resum, Jo era un noi és un llibre valent, escrit amb molta honestedat i sensibilitat. Parla del dolor, però també de la necessitat de sanar. És una lectura que remou, que fa pensar, i que pot ajudar a entendre millor el pes del silenci, de la família i de la pròpia identitat. Una obra que arriba al cor i que val molt la pena llegir. Una lectura punyent, carregada de sensibilitat. Setmana de l'orgull LGTBIQ+❤️🧡💛💚💙💜