A Birnam, un actor, ja gran, és al camerino preparant-se per representar el rei Duncan a Macbeth, quan li comencen a aparèixer dubtes. Sobre el valor de la paraula i la naturalesa del llenguatge, sobre el teatre i la seva funció, sobre el seu moment com a actor i el seu passat, sobre la vellesa... Li revénen tots els seus fantasmes, dubta de tot, el seu món entra en crisi. Amb aquestes disquisicions va establint un soliloqui teixit amb cites, referències i comentaris a Shakespeare i a les seves obres així com a alguns dels dramaturgs i escriptors que estima (Beckett, Sara Kane, Borchert, Tarkovski...). Aquestes reflexions fan que es replantegi la conveniència de sortir o no a escena, mentre se n’acosta l’hora i la veu del regidor, com un Cronos implacable, va anunciant l’arribada del moment de la decisió.

“els pensaments li vénen en boca, a glops, desfilats, embullats, borbollant. Galop. O fluint, a vegades; riu lliscant damunt de llosa. Les paraules que ha vist, en llum preclara, desfer-se-li a la boca; ha vist com el buit les engolia, sord. Les paraules que ha vist de fit a fit en tot el no-res que les funda.”