El concepte de distòpia no ha d'estar lligat als de desordre i caos i sí al de qualsevol estat de coses indesitjable. Tenint en compte que utopia significa literalment el que no té ni tindrà lloc, la distòpia és l'estat de coses que sí té lloc, però de manera decebedora. Qualsevol distòpia podria establir-se com un punt en la memòria, com la descripció d'una conjuntura determinada o com l'anticipació d'un fet, i en tots els casos ho faria de manera disfuncional però ordenada. Els diversos elements que conformen aquest topos resultant de la deformació del desig s'enuncien amb claredat i són conduïts sistemàticament cap a la inversió radical de les esperances que una època ha dipositat sobre el seu futur.

Juan Cuéllar sol generar les seues obres partint d'imatges extretes del mitjà fotogràfic, del cinematogràfic i del televisiu, disponibles en els suports físics habituals o en els orgànics de la memòria. L'artista es deixa fascinar freqüentment per imatges alienes, anodines i antipoètiques, quasi sempre extremadament convencionals, podria dir-se que arquetípiques. En la història recent de la cultura visual de masses van ser aquestes imatges estereotipades les que van aspirar a constituir els imaginaris col·lectius dominants.

El concepto de distopía no debe estar atado a los de desorden y caos y sí al de cualquier estado de cosas indeseable. Teniendo en cuenta que utopía significa literalmente lo que no tiene ni tendrá lugar, la distopía es el estado de cosas que sí tiene lugar, pero de manera decepcionante. Cualquier distopía podría establecerse como un punto en la memoria, como la descripción de una coyuntura determinada o como la anticipación de un hecho, y en todos los casos lo haría de manera disfuncional pero ordenada. Los diversos elementos que conforman ese topos resultante de la deformación del deseo se enuncian con claridad y son conducidos sistemáticamente hacia la inversión radical de las esperanzas que una época ha depositado sobre su futuro.

Juan Cuéllar suele generar sus obras partiendo de imágenes extraídas del medio fotográfico, del cinematográfico y del televisivo, disponibles en los soportes físicos habituales o en los orgánicos de la memoria. El artista se deja fascinar frecuentemente por imágenes ajenas, anodinas y antipoéticas, casi siempre extremadamente convencionales, podría decirse que arquetípicas. En la historia reciente de la cultura visual de masas fueron estas imágenes estereotipadas las que aspiraron a constituir los imaginarios colectivos dominantes.