Paraula de Nargó és poesia, lingüísticament rica i ben elaborada, amb una gran agilitat narrativa, d’una gran bellesa descriptiva i evocadora, amb un fons musical que brolla harmoniós d’una excel·lent ordenació rítmica de les paraules de la nostra llengua i que adquireix instants d’una gran vibració emotiva. Instants que són només comparable als estats d’èxtasi que ens pot provocar la vivència de determinades experiències sensorials capaces de reunir els records personals amb els paisatges perduts de la infantesa.

Poemes com «Dones d’aigua» són una mostra d’agilitat narrativa; «Valldarques a la tarda» exemplificaria la bellesa descriptiva i musical de què es val l’autor´, i «El vell raier» seria un bon exemple de la capacitat i potència evocadora de la poesia de Minoves: Seu sempre en una cadira / que prou sembla feta a mida / a aquell carrer del Raval, / als llavis hi duu una palla, / i un somriure a la mirada / sense cap ombra de mal. (…) Parla quan algú li parla / I calla quan l’hora és calma / per no torbar la quietud. / Seu sempre en una cadira / que prou sembla feta a mida / i no se n’aixeca mai. / Com un riu que no té llera / ell espera. Més, què espera? / Potser el pas de l’últim rai.

Dins el to evocatiu del conjunt, no hi falten versos amb un cert grau de melangia, com ara el de «L’escola vella», «Al cap del Roc» o «Festa Major». Cal subratllar el to irònic i sovint humorístic que travessa alguns dels versos del recull. L’humor del poeta és sempre contingut i, sovint, candorós. El podem trobar, per posar alguns exemples, en versos com «A Gavarra, amb un somrís», «Boletaire amb cistell buit» o «El jaciment d’ous per als més joves».

Tenim a les nostres mans una guia singular, rica i ben elaborada, dels paisatges que envolten Nargó, dels records que aquests desvetllen i de les emocions i records que susciten. Una guia que ens permetrà delectar-nos en la lectura poètica d’uns versos que ens obriran els ulls a una nova realitat més ampla, més viva, més diàfana. (del pròleg de Marcel Fité)